Arròs negre de l’Empordà Petit

Aquest arròs negre té per base un suculent, estudiat i parsimoniós sofregit. En termes generals, l’arròs del nostre país no seria tan arròs si no tingués per base un sofregit. Però, de sofregits, n’hi ha de moltes maneres. Un sofregit pot ésser una obra d’art i pot ésser una improvisació frívola, infantil, impremeditada i barroera. Jo crec que el que dóna la qualitat al sofregit és la ceba. Jo crec que el que rebaixa, fins a destruir-la, la qualitat d’un sofregit és el tomàquet, el tomàquet utilitzat en quantitats excessives.

Els països, gairebé tot Catalunya, que fan els sofregits a base de tomàquet presenten arrossos pèssims. En els sofregits per a l’arròs de l’Empordà Petit, el tomàquet hi és utilitzat en proporcions molt petites. El nostre sofregit és a base de ceba. Per això els arrossos que presentem són excelsos. El sofregit amb gran preponderància de ceba condiciona el color del plat i fa l’arròs negre. El sofregit amb gran preponderància de tomàquet fa l’arròs groguenc, fat i insípid.

Aprofito l’avinentesa de trobar-me ací per a declarar que jo sóc un acèrrim contrari de la utilització del tomàquet en la condimentació dels aliments. En principi, crec que el tomàquet ho espatlla tot i no millora res. En el cas de l’arròs, aquesta és una veritat com un temple. Faig aquesta declaració trencant en absolut amb tots el principis culinaris de la meva ascendència pagesa. Als pagesos, els agrada el tomàquet: l’utilitzen desmesuradament en tots els seus guisats i guisadets. Crec que, en aquest punt, els pagesos estan equivocats i, per tant, em separo de la seva tendència.

Per a fer l’arròs negre, primer s’ha de fer rossir, a part, la carn que ha d’assegurar la consistència del plat. Si hom hi posa costelló de porc, per exemple, no és cap error utilitzar el greix del costelló com l’element bàsic del sofregit. El sofregit s’ha de fer a base de tomàquet (molt poca quantitat), all (poca quantitat, amb l’advertència que molts cuiners no n’hi posen llei) i ceba, utilitzada generosament.

Dubto que la proporció d’aquests tres elements pugui ésser donada a través d’una correspondència matemàtica. La cuina, com l’amor, no té res a veure amb la matemàtica. Però, en fi: si em demanéssiu una proporció basada en quantitats, diria que el tomàquet ha de figurar en el sofregit en un cinc per cent; l’all, en un altre cinc per cent, i la ceba, en un noranta per cent. Ja veieu fins a quin punt la desproporció ha d’ésser visible.

No hi pot haver sofregit ben fet sense, almenys passar-s’hi tres quarts d’atenció, de vigilància i de feina. El perill del sofregit és que es cremi. S’ha d’evitar que es cremi. L’all es crema en gran facilitat, així com el tomàquet. La ceba té més resistència. Això fa que en la elaboració d’un sofregit la presència personal sigui imprescindible. Hom ha d’actuar amb la llossa; el foc ha d’ésser petit, lent, una mica somort, per evitar el rostiment. Si tots aquests consells es tenen en compte, aquests tres ingredients, amb els afegitons líquids prudents, es fondran com en una confitura que tindrà un color daurat fosc, que condicionarà el color del plat. Quant el sofregit sigui fet, s’hi tiraran els talls primer de carn per tal que s’acabin de coure amb l’augment del líquid corresponent, per evitar, sempre, la rema. Aquest líquid la majoria de les vegades és aigua tèbia, perquè hom no disposa de res més. El plat us millorarà, però, considerablement si en lloc d’utilitzar l’aigua tèbia per a mantenir la fluïdesa de la cocció utilitzeu un brou de peix, i si pot ésser un brou de marisc. Quan la carn sigui cuita hi tirareu el peix, o els crustacis, o el marisc, que són de cocció més ràpida. Quan tot sigui cuit, hi tirareu l’arròs, mirant amb la llossa d’impregnar-lo en el suc i els talls de la cassola i després l’aigua corresponent, que, repeteixo, val més substituir, sempre, per un brou de peix o de marisc. Quan tot és a dins, gran cop de foc i l’arròs és fet.

L’arròs és fet quan, prudencialment, hom considera que s’ha de treure del foc. S’ha de treure del foc quan hom sospita que es poden produir aquestes dues condicions: l’arròs ha d’ésser lleugerament sucós, l’arròs ha de córrer, però no ha d’ésser pastat. L’arròs no ha d’ésser cru. Però ha d’ésser grenyal. És a dir, s’ha de poder menjar al dente amb els grans individuats i separats. Aquesta tècnica de l’arròs és vàlida tant si es fa exclusivament de peix i de carn, com si no es fa més que a base d’un brou de marisc. El brou del marisc és fort i fa, per ell sol, un arròs excel·lent. Jo no sóc pas un menjador d’arròs, però confesso que un arròs negre fet a base de costelló de porc, fetges de gallina, alguna salsitxa, gamba, escamarlans i llagostins és un arròs excel·lent. Recordo també amb gran complaença els plats que en vaig menjar en la meva adolescència quan anàvem a fer s’arròs a les cales del litoral del meu país després d’haver collit del mar les coses que el feien més excel·lent: musclos, els cargolots de mar i les pallerides. Eren arrossos forts, de molta activitat, positivament afrodisíacs. Hi ha peixos que fan l’arròs magnífic: el cap de nero, per exemple, el fa indescriptiblement bo; els crustacis el milloren; la llagosta l’afina, però el fa una mica dolç; el congre el fa moll. De tota manera, un arròs de congre, amb quatre pèsols frescos, presentat en el seu temps, vull dir a la primavera, no és pas de les coses pitjors que hom pugui menjar en aquesta vall de llagrimetes.

Avui, l’arròs del meu país és considerat un gran plat per totes les persones que el coneixen.

Recepta d'en Josep Pla, al llibre "El meu país".

He fet un gran amic

Sí, ara tinc un amic nou, és incapacitat físic, va amb una cadira de rodes dirigida per ell mateix, i volta amunt i avall dintre del recinte i el pati de la seva residencia.

El vaig conèixer en una excursió que es va fer d’un grup de disminuïts físics en un poble de Girona. Tots ells amb limitacions greus, deguda a casos variats, per exemple de naixement:

El cas de dos germans bessons, que en el moment de néixer, el metge no va veure que n’hi venia un altre al darrera, i quan passat un temps, va veure que n’hi havia un segon, ja va ser massa tard, el seu cervell es va quedar sense oxigen, sofrint un patiment de fetus i que va patir importants lesions que afectaren al seu estat físic fins el punt de relegar-lo a una cadira de rodes de per vida. Aquest noi, quan es a casa amb el seu germà bessó a passar els caps de setmana, no vol anar a dormir fins que el seu germà arriba a casa desprès de la marxa que correspon a gent de la seva edat. Un cop ja a arribat, aleshores s’adorm plàcidament. Imagineu-vos el que ha de ser, mantenint la seva ment en contacte amb el present, i el lligam afectiu propi dels bessons, molt especial i encara per comprendre.

Us recomano la lectura del llibre d’en Salman Rushdie “Els Fills de la Mitjanit”, en que es tracta amb molta sensibilitat i gran encert literari, aquest tema tan desconegut, les relacions entre dos germans bessons que, separats en la distancia, podien tenir els mateixos sentiments i sensacions alhora.

ISBN: 9788475968780
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA

Però del que vull parlar avui és d’un altre noi, el nom del qual no vull posar per a preservar la seva intimitat i la de la seva família. Ens varem conèixer aquell dia, a l’excursió.

Quan va néixer, va sofrir un patiment cerebral, ja que en el moment de l’extracció del nadó, li varen produir danys en una part delicada del seu cervell, afectant així al seu desenvolupament físic.

Aquesta personeta és, potser, millor que molta de la gent normal que he conegut de vegades. La seva ment, treballa com la nostra, amb les limitacions que el seu entorn i la seva circumstància li han permès.

Li agrada molt el món de l’esport, no es perd cap partit del Barça, i es pot parlar perfectament amb ell si tens cura d’anar a poc a poc, i mirar d’entendre el que diu, ja que la seva limitació física l’impedeix parlar amb claredat, però el missatge que et vol donar és coherent i precís.

Li encanta parlar d’en Ronaldinyo, i fa la salutació pròpia d’aquest futbolista i que tots coneixeu. Varem estar fent un partidet de fútbol al pati de la rectoria on varen passar el cap de setmana, ell amb cadira de rodes i d’altres, disminuïts psíquics, a peu dret.

Us asseguro que va ser el partidet més bonic que he fet a la meva vida, les rialles, les carreres darrera de la pilota, els xuts, els crits de goooool!!!, la il·lusió de que estiguis amb ells i els escoltis... Tinguem en conte, que poden ser disminuïts físics, però la seva ment treballa com la nostra, i tenen sentiments, saben estimar, o sigui, persones normals com tu o jo, amb l’esclavitud del seu cos malmès per el descuit d’algun professional, o per circumstancies puntuals en el moment del seu naixement.

Mai oblidaré el moment de l’acomiadament, ells, dins el bus que els tornava de volta a la seva residencia, i el meu amic, amb un somriure d’orella a orella, fent-me el gest d’en Ronaldinyo.

Des-de aquest bocí d’espai virtual, vull felicitar a totes aquestes persones que, altruistament, i robant temps a la família i a la seva vida, tenen cura d’aquestes criatures adorables, feliços en el seu món, molt ben cuidats, i que poden sentir el carinyo i l’amor potser molt més que molts de nosaltres.

De vegades, fent feliços als demés, et crees la teva pròpia felicitat.

A Bots i Barrals...

Aquest cap de setmana ha estat plujós i gris, a molts de nosaltres ens ha impedit de sortir a fer un tomb i gaudir d’aquesta primavera passada per aigua.

Jo he aprofitat per a revisar velles pel·lícules i sentir una mica de música. Ves per on, m’he trobat amb més aigua...

Aquest curt, extret d’una vella pel·lícula que va fer el meu pare amb una càmera de super 8, allà per els anys seixanta, exactament a l’estiu del 63, m’ha portat els records d’aquells aiguats que succeïen en aquesta, la meva ciutat de Girona tot sovint, fins que es va arranjar la llera del riu.

Recordo com l’endemà d’una d’aquestes riuades, amb els meus amics, anàvem a les botigues de joguines i recollíem el que el fang de l’aiguat havia fet malbé: cotxes de scalextric, màquines d’Ibertren, i d’altres joguines que potser ja no servien, però que ens feia molta il·lusió poder tenir a les mans com si fos una visita anticipada dels reis d’Orient.

És per això, potser, que l’aigua que avui ha caigut, m’ha semblat aigua de maig, plena de vida i records indelebles.

Potser les imatges no son de molta qualitat, però es tracta d’un document històric que avui volia compartir amb vosaltres, espero que us agradi.

Sant Pere de Roda

Sant Pere de Roda, al meu modest entendre és una de les coses més importants de l’Empordà, una de les grans peces d’aquesta comarca. Ho diem, no pel simple gust de repetir el que ha manifestat tanta gent, sinó perquè objectivament és la veritat.

El monestir entrà en la indefectible decadència quan els monjos l’abandonaren, a principis del segle passat (sic). Les lleis de desamortització li donaren el cop final. Pe què l’abandonaren els monjos?. He escrit alguna vegada que aquest abandó tingué per origen el fet que els arbres dels boscos de les seves immenses propietats s’havien acabat -es a dir, se’ls havien menjats.

En primer lloc, hi ha l’emplaçament. Diré, per a utilitat de les persones que encara no han tingut lleure d’anar-hi, que el monestir no està pas emplaçat al cim de la carena, és a dir, en un lloc d’accés als panorames del Rosselló i de l’Empordà, dels quals el menys que es pot dir és que son inoblidables.

Per a l’obtenció del doble panorama cal pujar una mica més amunt del monestir: al castell de Sant Salvador de Verdera.

Sant Pere es troba en el vessant meridional de la partió de les aigües, es a dir, enfront de l’Empordà. Per tant, d’esquena i resguardat de tramuntana, fins on és possible resguardar-se d’aquest vent.

El lloc produeix el panorama més vast, complet i elegant que sobre aquesta terra es pot desitjar.

De tots els escriptors que han parlat de Sant Pere de Roda, el que s’adonà d’aquest fet amb més claredat fou potser el senyor Pella i Forgas. –En su conjunto, el monasterio presenta un aspecto enteramente feudal; las dos grandes torres; descuelgan majestuosamente sobre el vasto conjunto del antiguo monasterio y son de la más ostensible manifestación de que San Pedro de Roda es el castillo feudal eclesiástico (...) Revela el conjunto del edificio el poder y dominio de la orden de San Benito y en términos más gráficos semeja al monje, oculta la humildad del hábito bajo las armaduras del barón señorial, luchando, dominando y recibiendo acatamiento de pueblos vasallos-

Els monjos benedictins colonitzaren el país. Sant Pere de Roda posseí considerables propietats, drets feudals de tota classe, jurisdiccions diverses, obres d’art, una important biblioteca. Tot passà avall, però el solc deixat sobre el nostre país és memorable.

Josep Pla, El meu país.

Ninyín's Mine

Us escric aquesta missiva per tal de compartir de nou amb vosaltres, una..., aquesta vegada estranya experiència:

L’altre dia era jo dormint quan em vaig despertar de sobte com quasi sempre que et despertes. Aquell dia però, vaig notar com una presència a la meva dreta.

Lentament, girant el cap damunt el coixí, i mirant de tal manera que l’ull esquerre no veia més que el nas, vaig veure no un, ni dos, ni tres com sempre havia cregut , sinó una munió de jos, una multitud arrenglerada mirant d’ocultar-se l’una darrera l’altre, de Joans, de Ninyíns!!. No entenc com sortiren de mi.

El cas és que jo vaig començar a entrar a dins seu aleatòriament. Haig de reconèixer que el que em va agradar més, el més intens, el més maco, i el que em va durar uns quants dies va estar quan vaig ser dona. És difícil d’expressar-ho amb paraules però vaig sortir al carrer, era en Joan Cardona i tothom em reconeixia com a tal , però jo era una dona, no en les formes ni en els trets més superficials, sinó en la manera de percebre el món i en la manera com aquest t’afecta.

El més divertit, és quan vaig ser un orangutà, la manera de moure’m i de pensar, constantment jugant i menjant delícies de la Terra, el temps era un concepte que no tenia cabuda dins el meu cap, era una sensació molt agradable. També vaig ésser un neandertal, o quelcom per l’estil. El cas és que em passava la vida ajupit picant pedres amb pedres per fer noves pedres dins una cova.

No era tan divertit, encara recordo la por constant, més que por, prevenció, la fred i la gana. Aquests van ser els més intensos, però també vaig ser xinès, un negre superbailongo i acòlit de Jah.

Tot plegat realment sorprenent però molt cansat per fer-ho o ser-ho tot en un dia.

Així doncs, quedàrem per veuren’s més sovint i parlar de les nostres coses. Ja era ben fosc quan van tornar a entrar dins meu i quan van ser-hi tots, vaig tornar a dormir.

Ara que ja ho sabeu: bona nit i bon dia!

Temes inèdits d'en Joan Cardona Ninyín

La revolta dels animals

En aquest món, que no és pas el millor dels mons possibles però que fet i fet és el nostre..., la primavera tornava un altre cop...

Però les virtuts primaverals semblaven aturar-se davant de la porta del mas, antigament tan pròsper i ufanós del senyor Massagran.

-Au, Massagran, fem-ne una altre

-Ja hi aniràs més tard al mas!

-No és pas que no vulgui... però aquest bestiar malcriat em té ben avorrit! (hip!).

Justament aquella nit, els animals havien convocat una reunió...

Els presidia el vell mestre, un gran porc premiat deu vegades en concursos agrícoles, gran com era i carregat d’experiència, feia respecte a tothom.

De seguida van estar tots instal·lats: vaques, gallines, ànecs...

Vejam, cavall, li digué el porc: quan hauràs acabat les forces, sempre servint el teu amo, que faràs, ja ho saps?

-No ho sé pas, jo, mestre...

No? Doncs ja t’ho diré, desgraciat! aniràs... a tastar els ganivets de l’escorxador!.

Tot el que produïm, tot ens ho prenen; encara pitjor: ens ho prenen per vendre-ho i tot per engreixar en Massagran!.

Cada matí ens ve a pispar els ous que ponem!, i escolteu-me: els nostres menuts estan abocats a la misèria, i al fred, i després ens els prenen per vendre’ls a talls a cal carnisser!

...El final de l’historia ja la sabeu, és un conte de George Orwell “La revolta dels animals”.

Avui he vist una noticia al diari que m’ha recordat el conte, ...potser aquest vedell “bencriat”, que ha pretès esquivar el seu destí, venia de la granja d’en Massagran.

Aquesta és l’historia d’un vedell que va voler morir en llibertat. Barbullint-s’hi en els seus darrers instants de vida, ha assolit el que molts humans no farem a la nostra vida, gaudir la llibertat en tres mil metres.

Llegiu la notícia aquí

Cavall Fort

Legiu sencer el Cavall Fort N1

Recordo les trucades del timbre del portal de casa, eren dos trucades seguides que em deien que el meu pare arribava. Amb la il·lusió del infant, l’anava a esperar, impacient, a la porta de l’ascensor, ell m’agafava i em pujava als seus braços, i junts, passàvem el llindar de la porta.

Entre el munt de paperassa i cartes que portava a les mans, recordo un sobre de color marró, gran, que era l’alegria de tots cinc germans quan cada quinze dies arribava al correu de casa. Obrir el sobre i descobrir els colors enlluernants d’aquesta publicació, era tota una aventura.

Tot un nou món s’obria davant els nostres ulls, les aventures d’en Jep i en Fidel, a la plana del darrera. era el primer que ens miràvem, curtes però plenes de gràcia i colors, tot sovint amb el cartell de “Fruco” en algunes de les vinyetes.

El meu pare va aprofitar el moment de fer-se subscriptor de la revista, única manera de poder’hi accedir, car que el govern de l’època, negava la publicació de revistes en català, i més per a infants, i així educar-nos en la seva pròpia llengua, el català.

Sota l'empara dels Secretariats Catequístics de Vic, Solsona i Girona, es va poder editar aquesta publicació quinzenal, i va ser molta gent, avui dibuixants i escriptors de gran anomenada, que varen contribuir amb els seus treballs, a divulgar la cultura catalana.

Cavall Fort fou una de las primeres revistes infantils que es publicaren en català, després de la Guerra Civil i que ha servit per entretenir i educar a varies generacions de nens catalans. «Treure el número ú ens va produir una emoció profunda, perquè pensàvem que de seguida ens donarien el “garrot de la censura”», explicava Joaquim Carbó, escriptor i col·laborador des-de els inicis de la revista.

Molts d’aquests números s’han perdut en la voràgine de la meva vida, d’altres els he pogut conservar, i la majoria, els he anat cercant per els petits mercats del diumenge al matí. Tot plegat, és un bocí de la meva infantesa, i part del llegat que el meu pare ens va voler inculcar, i que vull conservar i rellegir de tant en tant, per sentir que la llibertat de la que avui gaudim, i que ha estat sembrada per aquestes persones que en el seu dia sentien que quelcom renaixia, no ha estat feina perduda.

En Fita:

En Joan Hernández Pijuán:


En Joan Miró:


En Picanyol:


La Pilarín Bayés:


L'Antoni Tàpies:



En Josep Vallverdú:


I tants d'altres que no hi cabrien en aquest bloc...

El darrer número:

La Pesca a l'encesa al Port de la Selva

Es tracta d'una modalitat de pesca molt antiga que nasqué en la costera del Cap de Creus fa gairebé un mil·lenni.

Consisteix en l’atracció del peix mitjançant la llum que, en els seus orígens i fins gairebé el primer decenni d’aquest segle, es feia a base de cremar, sobre un fester posat a popa de les embarcacions de “foc”, quintars de teia o de fusta de pi.

Més tard, se substituí per la llum d’acetilè (carbur); després, per “Petromax”, a base de petroli o de gasolina; més endavant, per butà i, últimament, per electricitat.

El Port de la Selva fou la població en la que hi hagué més nombre d’embarcacions i homes dedicats a aquesta pesca: unes 58 companyies el 1884, que ocupaven entre 500 i 550 homes, o sigui gairebé la majoria de la seva població masculina adulta.

Acabada la guerra civil encara quedaven unes 23 “companyies” d’encesa que ocupaven més de dos-cents homes, o sigui gairebé la majoria de la població masculina adulta que quedava.

Per Pasqua i per Tots Sants, davant de l’Ajudant de Marina, se sortejaven les cales de Port de Reig, les Clisques, el Bol Nou, la Captiva, la Galera, Talabre, Rabané, Taballera, Serena i Cala Prona, que s’anaven alternant diàriament a fi d’evitar discussions, donat que generalment, segons les èpoques, unes eren millor que les altres i, d’aquesta manera, la sort decidia.

En caure la tarda, si era bon temps i no hi havia lluna, els llaguts de bolig, remolcant els dos auxiliars de foc, emprenien la sortida cap a les cales que els corresponien, amb l’esperança de la tripulació posada en la futura presència de les cobejades preses (sardina, verats, sorell, etc).

En perdre de vista la població, mentre les embarcacions anaven solcant la planera mar, passant prop de la costa, els tripulants treien el cabàs, agafaven les carmanyoles i les quarteroles i sopaven, rondinant en la majoria dels casos per la manca existent de pa, que fins l’acabament de la guerra havia suposat la base alimentària quan s’estaven fora de casa, fos en mar o en terra.

Mentre feien camí, les clarors diürnes s’havien anat esmorteint i, en arribar a la cala ja s’havien esfumat per complet.

En arribar-hi solien desembarcar dos homes en terra, junt amb el cap de la primera boldeta de la banda de fora, que fixaven en una punta, mentre el llagut de bolig s’anava allargant fins a situar-se a calador i els de foc encenien els llums iniciant l’eixida per buscar peix.

El bolig era un art d’uns 80 metres de llargària per banda, amb un Maià d’uns 5 metres de llarg per quatre d’amplada, de malla forta i cega a fi que el peix no s’hi pogués emmallar. A partir de l’escaló hi havia un sector de la banda que tenia unes 10 malles per pam, després un altre de 12 malles per pam, un tercer de 16 malles.

El cop, per la banda de baix, de fil més fort que el de les bandes, tenia unes 16 malles, per pam i a de dalt, que era la part on podia emmallar-se més el peix en tenia unes 17 malles per pam.

La relinga superior estava armada amb espessos rodons de suro i a la inferior amb ploms.

Si algun dels dos llaguts de foc travava peix, l’espècie del qual determinava el fogater del tipus de borbotells que pujaven a flor d’aigua i quina quantitat inclús determinava, sense veure, per la quantitat de bombolles que pujaven, s’aterrava silenciosament en direcció a calador, fent senyal o donant una veu al patró de l’embarcació de bolig a fi que es preparessin per calar, és a dir, voltar el foc i amb ell, la mata de peix que feia seguir, portant la corda de l’altre banda en terra.

Una vegada els dos caps en terra, s’amorrava l’embarcació de bolig o es fondejava, desembarcant la resta de la tripulació i es procedia a anar tirant el bolig, procurant que la balorda que senyalava el centre de l’art anés centrada darrera del llagut de foc i guiant el patró d’aquest a la gent de terra, dient:

-“Tireu de dins!” –

- “De dins va!” – Contestaven.

- “Tireu de fora!” –

- “De fora va!” – Contestaven d’aquell costat.

- “Tota!” –

I així fins que arribaven els escalons en terra, moment en el que el llagut sortia del mig del bolig per col·locar-se fora, fent seguir, amb el llum, al peix dins del Maià o cop de l’art, moment en el que creixia la curiositat i anhel dels que tiraven, fins veure quina sort havien tingut.

Els reflexos del foc il·luminaven la costera on els homes, en dues fileres estiraven, cama ací cama allà, la xarxa fins que arribava el Maià, que procuraven treure de l’aigua, posant-lo sobre l’eixugador, ple, si hi havia hagut sort, d’una massa compacta de peix que semblava un pa d’argent espurnejat.

De dins del llagut de bolig uns joves portaven caixes que, altres, proveïts d’un cop de mà, anaven omplint de peix provinent del Maià. Més tard, les estibaven primer dins del llagut de bolig i, si era necessari, també en el de foc.

Si es tractava de sardina, l’eixugador quedava plé de l’escata despresa del peix copejat. Els pescadors preparaven novament el bolig, posant-lo a bord del llagut a punt per fer un altre bol, ja que el segon llaüt de foc iniciava l’eixida cap a calador.

I així un bol darrera de l’altre, en feien dos o tres, si bé l’últim, si està pròxima la sortida de la lluna, mai era tan profitós, ja que és notori que la seva presència no és bona pescadora.

Ben estibats, bolig i caixes amb el peix, que si no eren suficients les que portaven, s’estibava en orri, a bord dels llaguts de foc, emprenien el retorn cap a port, molt més afonats que quan sortiren d’ell i al que solien arribar amb les primeres clarors de dia, procedint a descarregar el peix, pesar-lo en la bàscula que hi havia a l’entrada de la Llotja, cobrint les caixes de “neu”, gel que una màquina adient anava triturant, per tal de facilitar la seva conservació, mentre, primer per ferrocarril i més tard amb camions de la Confraria, es traslladava al Mercat Central de Barcelona on es faria la venda.

Mentrestant, contents per la pesquera feta, els pescadors, amb unes embostes de sardina espurnejant, la “part” pel consum familiar, se n’anaven cap a casa a descansar, mentre la gent comentava:

-“A tal cala, n’han portat més de cinquanta quintars!” -

Eros i Psique

Eros, fill de Afrodita, era el déu grec de l’amor. En molts del mites, és un nen bufonet, però al temps que aquesta historia tingué lloc, era ja un bell jove. Armat amb un arc i un buirac ple de fletxes, tenia el poder de comunicar amor tant als déus com als mortals. Qualsevol persona a qui una de les seves fletxes fregués, queia immediatament enamorat amb la primera persona que veia.

-Escolta, Eros - li digué Afrodita un dia -. Em faig vella? Se’m fan arrugues? Hi a flocs de cabell blanc al meu cap? Camino encorbada com una vella?.

Eros se sorprengué molt. No era aquesta la mena de pregunta que esperava d’algú que era la dona més bella del món i que prou sabia que ho era. No sabia què es proposava la seva mare, però respongué prou dretament.

-No hi ha ningú més bell que tu, ni existirà. No fou Paris qui col·locà Hera i Atena en segon lloc després de tu? Perquè m’ho preguntes?

Afrodita, amb un somriure agraït, assentí.

-No dubtava pas de la teva resposta, digué, però sembla que un mortal, Psique, no pensa igual. De bona font sé que pretén més gran bellesa que la meva. Es vanta que, de nosaltres dues, ella és la lluna plena i jo només una estrelleta distant, la llum de la qual empal·lideixi davant l’esclat dels raigs d’ella. Convé donar-li una lliçó. Vés i apunta-la amb el teu arc. Apunta bé, que la fletxa li parteixi el cor. I assegura’t que prop d’ella hi hagi alguna criatura monstruosa, que quan ella obri els ulls, s’enamori de la més abominable criatura del món.

Eros no tenia desig de dur a terme la missió. Intentà d’argumentar, però Afrodita no cedí i, finalment, ell hagué de prometre-ho. Amb tot, mentre s’acostava a Psique, que dormia entre flors en una prada assolellada, quedà tan sorprès per la seva bellesa que entropessà amb una pedra i mig caigué al seu costat.

La punta d’una de les fletxes que duia se li clavà a la seva pròpia cama, i abans que tingués esma del que passava, ja estava perdudament enamorat de Psique.

Eros sabia que li calia ésser prudent. Afrodita no havia de saber res del seu amor, i com sigui que fins les millors dones són xafarderes, també seria bo que ni Psique sabés qui l’havia guanyat.

Així que, encara adormida, se l’endugué a casa seva. Allí diposità la noia en un llit en una de les grans cambres i la deixà encara dormint. Aquella nit, en caure la fosca, la visità, però no encengué cap llum. En la fosca li digué:

-El nostre amor serà el més gran que hi hagi hagut. Lliura’t a mi i gaudirem d’una felicitat inimaginable.

-Però qui ets tu que em parles així? -demanà Psique.

-Això no ho has de preguntar –li digué Eros -. Quant les òlibes facin llur vol silenciós nit enllà, jo estaré amb tu, però mai no m’has de mirar a la cara, ni provar de descobrir el meu nom. Confia en mi.

I així cada nit Eros i Psique s’estimaven, i cada matí, abans del sol ixent, Eros se n’havia anat.

Fins ara havia estat fidel a la promesa, però una mirada, just una miradeta..., quin mal podía fer?, es deia.

Abans de l’alba, el matí següent, amb Eros dormint a la vora, Psique saltà del llit i de puntetes abandonà la cambra i, a fora, encengué un llum, i el retornà i l’enlairà per tal que la seva claror vacil·lant caigués sobre la figura adormida.

El que veié l’omplí de més gran felicitat encara que abans, perquè el jove era més bell que cap que hagués vist.

Potser perquè el llum el molestava, Eros es remogué i es tapà la cara amb el braç. Psique temé que es despertés. No volia que ell sabés que l’havia desobeït i, en la pressa per bufar el llum, escampà una gota d’oli calent sobre el braç d’Eros. A l’acte ell obrí els ulls i la veié dreta al seu davant.

Se li enfosquí la mirada, però no parlà. Retrocedí ella, esverada de pensar la terrible escena que s’acostava. Però Eros s’alçà i, en silenci, deixà la cambra sense dir-li res. Ella percebé l’afebliment de les petjades escales avall. Després, en silenci, plorà.

Vingué la nit i ella esperà, allitada, atenta als sorolls de la nit. Cada so, per lleuger que fos, donava ales als batecs del seu cor, però cada so moria, fins que, finalment, comprengué que el seu estimat no tornaria mai més.

Al llarg dels inacabables mesos que seguiren, Psique recorregué el mon, buscant el seu perdut amor, Finalment, desesperada acudí a Afrodita.

Dues penoses tasques li encomanà, la primera fou triar el gra d’un graner, on hi havia una pila de mescles de blat, sègol i ordi.

-Veus?, va dir Afrodita- El gra, així, no té utilitat. Tria’l i fes-ne tres piles separades. Quan hagis enllestit, vine a veure’m.

Psique començà esperançada, però molt aviat començà a témer que, ni que visqués mil anys, mai no podria acabar.

Un raig de sol de la tarda que entrava per la finestra deixava veure a terra una filera de formigues en moviment. En acostar-se al gra, la columna es dividia en tres. Cada formiga de la primera filera agafava un gra de blat entre les menudes pinces i cadascuna de la segona filera un gra de sègol. La tercera filera agafava ordi, i en lenta processó es movien de retorn entre la gran pila i els tres petits munts que ella havia començat a reunir. Així, les piles petites augmentaven de volum i la gran minvava. En arribar la nit, les formigues havien acabat.

La segona tasca era tan penosa com la primera, car Afrodita ordenà a Psique que baixés als Inferns a buscar un cofre d’amor.

Com que portava un encàrrec de la deessa Afrodita, Caront i Cèrber, barquer i guardià, la deixaren passar sense problemes, i fou duta a presència de la reina dels Inferns.

- Molt bé- va dir Persèfone quan Psique li contà a què havia vingut -. Afrodita tindrà el cofre, però el que conté només ho pot veure ella. No l’ha d’obrir ningú més. I lliurà el cofre d’amor a la noia.

Psique oblidà del tot que la curiositat havia destruït la seva vida amb Eros i pensava només en el poder que el cofre li podia conferir.

Tant bon punt emergí a la llum del dia, aixecà la tapa del cofre. Però, en comptes de bellesa, el cofre contenia el profund son etern. Els ulls de Psique immediatament s’apesantiren. S’ajagué a l’herba, ulls clucs, i s’adormí.

Alguns diuen que, passat un temps, Zeus tingué compassió d’ella i la portà al cel, perquè es reunís novament amb Eros. Potser això és veritat, o potser Psique dorm encara al sol, entre les flors, talment com la va trobar el seu amant la primera vegada...