dilluns, 9 de juny del 2008

Tocats del bolet

Avui, i aprofitant aquesta treva que les pluges ens han donat, he volgut fer un passeig per el meu estimat bosc.



Tant punt he entrat, he sentit una alenada d’arrels i de teixits vegetals, de terra molla, suspesa en un silenci estàtic i afinat.



El sotabosc és humit i olorós , cobert per la secor de les fulles que l’encatifen, arrencades per la fortor de les pluges d’aquests dies, les basses omplen els estrets camins i els mosquits proliferen arreu.



El que menys m’hagués pensat avui, és ensopegar amb els bolets que son típics de la tardor.

El bolet està tocat per l’home, i l’home està tocat del bolet, els grans canvis que estem produint a la natura fa que aquesta es trasbalsi, sotmesa als estressos que li donem amb la nostre forma de vida.



Tot plegat fa mitja basarda, ves a saber què ens trobarem demà. Avui però, soparé Ous de Reig, Rossinyols, Ceps, Apagallums, i d’altres espècies típiques de la tardor humida. Lloat sigui Deu!.



Doncs ja ho sabeu, aneu al bosc a caçar els bolets tocats de l’home!

dissabte, 7 de juny del 2008

La Devesa de Girona


La devesa està separada de Girona pel llarg desmunt del ferrocarril. Aquest mur ha aïllat la ciutat dels seus jardins, però aquest allunyament, que ha estat d’un cantó catastròfic, d’un altre cantó ha estat favorable: Ha evitat que la Devesa es convertís en un lloc de moixigangues populars i d’expansions culinàries. A l’època dels meus estudis era un indret recollit i solitari, net de diaris greixosos i de residus de conserves de caixeta.



Plantats sobre els terrenys d’al·luvió que fa el Ter en arribar a Girona, en el seu marge dret, molt baix, el jardí és una construcció d’avingudes de plàtans, arbres altíssims, d’una majestat simfònica i catedralícia impressionant.



A dins d’aquesta construcció hi ha uns jardinets municipals, de gust de petit burgés, rodejats d’una anella d’aigua; a la seva dreta, a la plaça anomenada de les Botxes, hi ha un centre d’avingudes radials; finalment, el camp de Mars forma un gran rectangle d’aire emmarcat per quatre masses botàniques puixants.



El jardinet municipal, que sempre fou una mica raquític, en el meu temps acabava de passar de moda. És un Sans-Souci sense castell i de proporcions minúscules, posat a peu pla. És, en tot cas, una perla del gust petit burgés i conté admirablement dosificats els seus matisis més cursis i delicats: els arbres sentimentals, els raconets amagats, les giragonses de caminets de sorra amb fulles mortes tardorals, els miraclets de la jardineria més empipadora i detallada, aquelles meravelles que la gent acorda copiar al seu jardinet l’endemà mateix de treure la rifa. Passàveu per aquell lloc i us semblava fullejar un àlbum de 1890.



Però tot això, que té una certa gràcia, és totalment invisible, perdut, com queda, entre les grans avingudes majestuoses i esveltes, lliures i dilatades. El jardí podria convertir-se, un dia, en un petit hort botànic, quan s’acabin els regidors estiracordetes i aplicats.



M’agradava, també molt, ajaguts a l’herba, a l’ombra dels arbres , l’orella plena de la vaga música que feia el ventet a les branques altes, veure fer l’exercici als soldats i desfilar la tropa darrera els instruments de vent de la banda. Aquest és un espectacle que distreu els vagabunds, ganduls i persones de poca roba, i confesso que aquest és un gust que tinc molt arrelat.



En aquest món, per altre part, tothom desitja el que li fa més falta, i a nosaltres, empordanesos, de temperament tan anàrquic, dispers i desmanegat, ens satisfà l’ordre, l’automatisme i la precisió marcial. Veure jugar a soldats –sempre, en entès, que de soldat en faci un altre – ens entusiasma.



És un espectacle que a la llarga, i si va acompanyat de la preparació necessària, ha de cultivar l’emoció patriòtica. Però nosaltres no arribem no arribàvem pas tan enllà. Ningú no ens havia parlat, encara, d’aquestes coses; ningú no semblava tenir pressa per a parlar-nos-en. La virginitat de la nostra ànima era d’un neutre químicament pur. El que ens hi agradava era el gust que l’ull troba en les coses virtualment ordenades.



A part, però, dels espectacles purament externs que la Devesa ens proporcionà, d’aquell seguit de litografies esborrades que seria avui impossible de retrobar-hi, hi havia el jardí mateix, la influència que tingué sobre la nostra educació i el reflex que posà en la nostra sensibilitat. La contemplació d’un jardí és un fenomen normatiu, perquè és un espectacle gratuït, desproveït d’eficàcia concreta i determinada. Com els porxos de Girona, com la catedral, com el conjunt monumental, la Devesa ens produí, a catorze anys, una sensació distinta de les sensacions d’administració ordinària. No crec que ningú hagi enfilat mai la gran avinguda de la Devesa i no hagi sentit que, en el món, hi pot haver, també, coses distintes de la moneda engrunada que forma la nostra vida general.



La Devesa fou, per a nosaltres, un apassionant plaer inútil i, per escreix, inesgotable. Sir Charles Lamb diu, en un assaig clàssic, que trobava molt més divertit passejar pels squares de Londres que xafardejar al voltant dels avatars d’un banquer, d’una ballarina o d’un demagog entresuat. No arribo pas a tanta sublimitat, però espero, un dia o l’altre, arribar-hi. Sir Charles, en tot cas, té raó, i qui té raó ha de passar al davant. La Devesa m’inicià en uns hàbits de badoqueria que no he perdut mai.


Josep Pla, Primera volada

dimecres, 4 de juny del 2008

Infart cerebral













dilluns, 2 de juny del 2008

Vida a Mart ?


Segons els indicis, El planeta roig, Mart, és avui un desert sense vida. Però, i en el passat? Sent un parent de la nostra Terra, un cosí llunyà, tal vegada en algun moment de la seva història va poder acollir vida? El descobriment d’indicis de que alguna vegada va córrer aigua per la seva superfície varen estimular aquesta esperança.



La revista Science publicà un estudi geoquímic que sembla un cop demolidor a la possibilitat de vida marciana, tres científics varen concloure que fins i tot en una data tan remota com fa quatre mil milions d’anys, les aigües que va poder acollir el planeta vermell es semblaven més aviat a una espècie de salmorra, de deu a cent vegades més salades que els nostres oceans, i a més molt àcides. En condicions així, imaginar el desenvolupament de vida obliga a pressuposar organismes molt resistents a la sal.





Nicholas Tosca, investigador post doctoral a la Universitat de Harvard i Andrew Knoll, y Scott McLennan, de la Universitat Estatal de NovaYork en Stony, Brook, estudiaren diferents mostres de roques analitzades per els exploradors bessons Opportunity i Spirit, es basaren en el principi de que en el lloc on hi ha aigua, quant aquesta s’evapora, deixen dipòsits que contenen sals minerals, que son indicadors del grau de salinitat de l’aigua. Opportunity, explorant la planicie anomenada Meridiani, va trobar dipòsits de sulfats de magnesi que varen poder ésser deixats per l’aigua salobre, i que es va determinar daten de fa entre tres mil cinc-cents i quatre mil milions d’anys.



Combinant tota la informació disponible, Tosca y els seus companys calcularen el contingut possible de sal en las arcaiques aigües marcianes, i ho feren utilitzant una variable peculiar que s’anomena “activitat de l’aigua” (aW), que bàsicament defineix quina porció de l’aigua està disponible per a reaccions biològiques.

L’aigua destil·lada conté una aW de 1.00, el que indica que un microbi pot utilitzar-la tota per els seus processos vitals. Però si l’aigua comença a saturar-se de sal, els ions dissolts en ella s’apodera de tantes molècules que el líquid comença a estar menys disponible.



Així, per a nosaltres l’aigua de mar és salada: el seu aW és de 0.98. El cos de l’aigua més salat del món, el Mar Mort, té una aW de 0.66-0.69. Amb excepció d’alguns microbis extremòfils, que prosperen malgrat la salinitat, aquest mar s’anomena així perquè no afavoreix la presència de vida. De fet, pocs organismes sobreviuen quan aW valen menys de 0.90; y 0.85 seria una espècie de límit inferior per a la majoria de la vida. Només es coneix una espècie de fong halòfil que viu en un ambient amb un aW de 0.61.



Tosca i els seus col·legues estimaren que les aigües del Mart de fa quatre mil milions d’anys tenien una aW entre 0.78 y 0.86. I considerant l’evaporació, el nivell pot haver sigut tan baix com 0.50. Salat fins a l’hostilitat. O l’esterilitat.

I si les aigües marcianes foren una salmorra hostil a la vida fa quatre mil milions d’anys, menys de mil milions d’anys després de la formació del planeta, si alguna vegada va haver vida va tenir molt poca ocasió de prosperar. “Si hi va haver una finestra primerenca per a la vida a Mart, fou realment molt curta”, digué Tosca a la revista New Scientist.



“Això no exclou alguna forma de vida d’un tipus que encara desconeixem”, va dir Andrew Knoll. “Però la vida que pogués sorgir en un entorn així de salat i sobreviure necessitaria una bioquímica totalment diferent a la del organisme terrestre més tolerant a la sal”.



La alta salinitat no sembla exclusiva de la planicie que explorà Opportunity. La sonda europea Mars Express té un instrument anomenat OMEGA, que captura la llum rebotada en las roques de la superfície marciana i analitza l’espectre, i les seves dades diuen que les sals minerals trobades a Meridiani Planum son molt abundants en molts racons del Planeta Roig.



Els científics també identificaren un mineral de sulfat de ferro conegut com jarosita (l'or dels ximples), que es forma solament en aigües molt àcides. De manera que els oceans de Mart, salats fins l’exageració, eren a més àcids i corrosius.



“Això estreny la soga sobre la possibilitat de vida”, digué Knoll, apuntant que en els últims quatre mil milions d’anys d’existència de Mart, difícilment haurien existit allà condicions propicies per a qualsevol microbi. “Les millors esperances per a una història de vida a Mart son en ambients que encara ara no hem estudiat: ambients més antics, ambients sota la superfície”, va dir Knoll.



Harry McSwee va admetre que les conclusions de l’equip de Tosca son molt persuasives. “Presenten un sòlid augment en el sentit de que Mart és i potser sempre ha estat estèril”.

Tosca mateix admet que potser les aigües subterrànies com les que podria detectar aviat Phoenix siguin d’una procedència diferent, aigües joves i per tant menys salines. Aviat hi haurà una resposta a aquest complexe interrogant.


Monterrey/Horacio Salazar



Dades sobre Mart

La Terra

Tamany: radi equatorial

3.397 km.

6.378 km.

Distància mitjana al Sol

227.940.000 km.

149.600.000 km.

Dia: període de rotació sobre l'eix

24,62 hores

23,93 hores

Any: òrbita al voltant del Sol

686,98 dies

365,256 dies

Temperatura superficial mitjana

-63 º C

15 º C

Gravetat superficial a l'equador

3,72 m/s2

9,78 m/s2